Què és el codi escrit?

Hi ha una sèrie de diferencies entre el codi oral i el codi escrit.Amb els diferents documents que hem treballat a classe he elaborat una petita síntesi per tal de tenir les idees més clares.

Respecte a les característiques contextuals:  la comunicació oral és immediata en el temps, és a dir el receptor rep el missatge en el mateix temps que ho dius, mentre que l’escrita és diferida. En l’actualitat es pot dir que aquests dos codis estan equiparats gràcies a les noves tecnologies.  En aquest quadre comparatiu podem veure les diferències entre els dos codis. 

DIFERÈNCIES CONTEXTUALS

Canal Oral	Canal escrit
Canal auditiu. El receptor compren amb l’oïda el text.	Canal visual. El receptor llegeix amb els ulls el text. El canal visual té una capacitat de transmissió d’informació superior a l’auditiu.
El receptor percep successivament (l’un darrera l’altre) els diversos signes del text.	El receptor els percep simultàniament. Aquest fet implica diferencies en les estratègies de comprensió dels dos canals
Comunicació espontània. L’emissor pot rectificar però no esborrar , el que ha dit. El receptor està obligat a comprendre el text en el moment de l’emissió i tal com s’emeti.	Comunicació elaborada. L’emissor pot corregir i refer el text, sense deixar rastres. El lector pot escollir quan vol llegir i com ho vol fer (en quin ordre, velocitat, etc.)
Comunicació immediata en el temps i en l’espai. L’oral és més ràpid i àgil	Comunicació diferida en el temps i en l’espai
Comunicació efímera. Els sons nomes son perceptibles el temps que duren en l’aire	Comunicació duradora. Les lletres es graven en un suport estable i perduren. L’escrit adquireix el valor social del ser testimoni i registre dels fets.
Utilitza molt els codis no-verbals: la fesomia i els vestits, el moviment del cos, la conducta tàctil, el para llenguatge, l’espai de la situació, etc. en una conversació normal, el significat social dels codis no- verbals és del 65% contralt el 35% dels verbals.	Els utilitza poc: a disposició de l’espai i del text, l textura del suport, etc.
Hi ha interacció durant l’emissió del text. Mentre parla, l’emissor veu la reacció dels receptor i pot modificar el seu discurs segons aquesta. El llenguatge oral és negociable entre els interlocutors.	No hi ha interacció durant la composició. L`escriptor no pot conèixer la reacció real del lector.
El context extralingüístic te un paper molt important. L ‘oral s’hi recolza: codis no-verbals, deixi, etc .	El context es poc important . L’escrit és autònom del context. L’autor crea el context a mesura que escriu el text.

DIFERÈNCIES TEXTUALS

Adequació
Tendència a marcar precedència dialectal de l’emissor. Ús més freqüent de les varietats dialectals	Tendència a neutralitzar les marques de procedència de l’emissor. Ús més freqüent de l’estàndard
Associat a temes generals, grau de formalitat baix i propòsits subjectius	Associat a temes específics, grau de formalitat alt i propòsits objectiu
Coherència
Selecció menys rigorosa de la informació: presencia de digressions, canvis de tema, repeticions, dades irrellevants, etc.	Selecció molt precisa de la informació: el text conté exactament la informació rellevant
Més redundant	Menys redundant
Estructura del text oberta: hi ha interacció, l’autor pot modificar-la durant l’emissió	Estructura tancada: respon a un esquema planificat prèviament per l’autor
Estructures poc estereotipades: l’emissor té més llibertat per elaborar-les tal com vulgui	Estructures estereotipades: amb convencions socials, fórmules i frases fetes, etc.
Cohesió
Menys gramatical: utilitza sobretot pauses i entonacions, i també alguns elements gramaticals (pronoms, conjuncions,etc.)	Més gramatical: signes de puntuació, pronominalitzacions, sinònims, enllaços (conjuncions, relatius,etc.)
Utilitza molt els elements paralingüístics: cansi de ritme i de velocitat, variació de tons, etc.	Utilitza pocs elements paralingüístics: tipografies diverses i altres cofis gràfics (claudàtor, asteriscs,etc.)
Utilitza força codis no-verbals: moviments oculars i corporals, gestos, etc.	Utilitza pocs codis no verbals: distribució espaial del text, altres signes visuals (esquemes), etc.
Freqüència alta de referències exoforiques (referides al context, a la situació, etc.) tu, jo aquí, ara,etc.	Freqüència alta de referències endofòriques (referides al mateix text): ell, aquell, meu alguns, etc.
Gramàtica: fonologia i grafia
Incorpora les formes pròpies dels usos espontanis i ràpids: contraccions, elisions, coixins, fonètics...	Gairebé no incorpora aquestes formes
Gramàtica: morfologia
Prefereix solucions poc formals: relatius simples (que), perfet perifràstic (vaig anar),combinacions de pronoms (n’hi)	També usa solucions formals: relatiu compost (el qual) perfet simple (anà), combinacions de pronoms (li’n), etc.
Gramàtica: sintaxis
Tendència a usar estructures sintàctiques simples: oracions simples i breus (més coordinades i juxtaposades)	Ús freqüent d’estructures més complexes i desenvolupades: oracions més llargues, amb més subordinades relatives, aposicions amb tot tipus de conjuncions, etc.
Freqüència alta d’anacoluts i frases inacabades.	Absència gairebé absoluta d’aquest tipus d’estructures
L’ordre dels elements de l’oració es força variable	Ordre més estable
El·lipsis freqüents	El·lipsis menys freqüents
Gramàtica: lèxic
Prefereix lèxic no marca formalment:  de pressa, coses, etc.	Tendència a usar lèxic marcar formalment: ràpidament, elements
Freqüència baixa de mots amb significats específics	Freqüència molt alta
Accepta la repetició lèxica	Tendència estilística a eliminar la repetició lèxica amb sinònims
Ús de proformes i hiperònims en funció mots jòquer: cosa, d’allò, fer, fotre, etc.	Tendència a usar mots equivalents i preciosos
Ús de tics lingüístic o mots paràsit: interjeccions o expressions que s’usen reiteradament (amb valor semàntic: tu!, sí?, xaval!, sense valor semàntic: eh..., mmm)	Absència d’aquests elements
Ús de mots crossa: mots o expressions usats repetidament, que van falcant el text (vull dir, llavors, aleshores, doncs,etc.)	Tendència a eliminar-los
Ús freqüent d’onomatopeies, frases fetes, refranys, etc.	Ús molt escàs.

RELACIÓ ORAL-ESCRIT

Durant la historia ha anat canviant la concepció entre l’oral i l’escrit. Els medievals donaven molta més importància a l’escrit que a l’oral. En canvi en l’actualitat té més importància el codi oral.

En la concepció tradicional l’escrit constitueix el model normatiu que s’ha d’aprendre i seguir.  Es proscriuen les cartes, instancies, etc.  i s’utilitzen més les redaccions. 

L’escrit  com a segon codi es situa a la lingüística moderna, on l’oral és el primordial.

Es considera que l’oral i l’escrit són codis diferents però autònoms., la comprensió de l’escrit no prové de l’oral. Als orígens el codi escrit s’utilitzava per emmagatzemar informació i no per enregistrar la paraula.

Es coneixen lesions cerebrals com la dislèxia, que ens aprovem aquesta teoria de que els dos codis siguin autònoms, ja que una persona amb dislèxia té dificultats en ortografia i alteracions gràfiques però en canvi conserven perfectament el llenguatge oral.

ESTATUS DE L’ESCRIT

En el model dependent, es considera l’oral com la manifestació principal del llenguatge, i l’escrit com una transmissió gràfica de l’oral.

Al model equipol·lent es veu com l’oral i l’escrit tenen característiques estructurals comunes. Destaca la correspondència entre el so i la grafia, això ens permet transcriure l’oral a l’escrit, i a la inversa. En aquest model es veu clarament la relació entre oral i escrit.

I per últim trobem el model independent, que sosté que els dos codis son totalment independents. Per una part podem veure en la historia com l’escriptura no s’ha desenvolupat al mateix temps que el codi oral. En cara que d’altra banda podem veure com els dos codis han de tenir una relació i que comparteixen les mateixes característiques gramaticals i lèxiques. 

Espero haver aclarit els dubtes sobre el canar oral i escrit i que a través d'aquesta taula de diferències pogueu tenir una visió més clara!